J Fin i la Sala Dalmau

Tornar al llistat de notícies

J Fin i la Sala Dalmau

J Fin i la Sala Dalmau.

La relació de J Fin i la Sala Dalmau se remunta a abans fins i tot d’obrir la galeria, quan al 1977 Francesc Draper organitza una exposició seva a la desapareguda Sala Navarro.

Quan vam inaugurar la galeria al 1979, un dels nostres objectius era recuperar l’obra d’artistes vinculats a les avantguardes que no havien estat prou apreciats per el gran públic ni les institucions, i d’aquí que la relació entre J Fin i la Sala Dalmau hagi estat tan important. Des de un primer moment vàrem incloure el seu treball en les nostres exposicions col·lectives dedicades a las avantguardes i l’escola de París.

 Al 1988, amb l’ajuda de la seva vídua Colette Jacquemin i del seu germà Javier Vilató, vàrem poder presentar la seva primera exposició individual amb nosaltres. “J.Fín, gouaches” es va centrar en els seus gouaches, una tècnica per la que sentia especial predilecció. L’exposició incloïa una selecció d’obres des de els seus anys abstractes a La Ruche, fins al final dels seus dies, quan retorna a una figuració de forta càrrega poètica. L’exposició va tenir una important repercussió i va despertar l’interès per l’artista a Barcelona.

J Fin aand Sala Dalmau work together since 1979. This is the cover of the 1988 solo show.

Portada del catàleg “J.Fín, gouaches”, celebrada a la Sala Dalmau el 1988.

Quan en 1996 vàrem presentar una altra individual seva volíem mostrar exclusivament els seus bodegons, un tema recurrent en tota la seva carrera que va abordar des de perspectives molt diferents al llarg dels anys. L’exposició va coincidir amb la donació al MACBA de “Cadires i peixos”, una de les seves natures mortes més rellevants de la dècada de 1960.

L’exposició de 1996, a més de reforçar el vincle entre J Fin i la Sala Dalmau,  va despertar l’interès den la seva obra per part de les institucions: al 1998 la Biblioteca Nacional de Catalunya dedica una exposició als seus gravats, en 1999 Pilar Vélez publica el seu catàleg raonat i es celebra una antològica que se podrà veure  al Instituto Cervantes de París i en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, tot i que potser el més important va ser l’adquisició per part del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía d’una de les seves peces més destacades “Abstracció”, una tècnica mixta de 200 x 200 cm realitzada entre 1946 i 1947.

Al 2002 vam tornar a recuperar el seu treball en l’exposició “J.Fín, periodo 1939-1965”, en la que es van poder veure algunes obres que havien estat perdudes durant anys i que va realitzar al 1939 al poc de sortir del camp de refugiats d’Argelés. Juntament amb elles, oferíem un completo recorregut per tota la seva pintura. En aquests anys, la seva obra comença a aparèixer de forma habitual en exposicions institucionals dedicades a l’escola de París i les avantguardes, com les celebrades al Museo Provincial de Jaén o al Palacio Episcopal de Málaga.

la relació entre J Fin i la Sala Dalmau es una constant des de la inauguració de la galeria.

Portada del catàleg “J.Fín a les col·leccions de Barcelona” celebrada a la Fundació Vila Casas el 2008.

La relació entre J Fin i la Sala Dalmau no  limita a las exposicions a la nostra galeria, en 2008 vàrem comissariar una important retrospectiva a la Fundació Vila Casas: “Fín a les col·leccions de Barcelona”, que va permetre acostar al públic obres que no havia estat possible veure en anys. Arrel d’aquesta exposició, la Fundació va adquirir “Gran cortina”, peça de 190 x 190 cm. de la seva època propera a la abstracció. Aquell mateix any, a la galeria es va poder veure “J.Fín, els anys de La Ruche”, centrada en los quatre anys en els que Fín va viure a l’emblemàtic edifici parisenc en unes duríssimes condicions que el van portar a realitzar una obra dura, propera a l’abstracció i amb materials pobres.

Al 2017 vam presentar “FIN, el sendero solitario” en el marc del Barcelona Gallery Weekend, un esdeveniment internacional que ens va permetre donar a conèixer la seva obra a un públic internacional. En els següents anys, vam aconseguir que la seva obra fos inclosa a rellevants exposicions institucionals com “1939, exilio republicano español”, a la Arquería de Nuevos Ministerios de Madrid, “De Miró a Barceló. Un siglo de arte español”, al Centre Pompidou de Màlaga, o “Picasso y el exilio, una historia del arte español de la resistencia” a Les Abbatoirs de Tolosa entre moltes altres, si bé potser el més rellevant per a la seva consolidació fos las seva entrada al MNAC, que adquireix en 2019 una obra realitzada al 1949.

Aquesta peça es de les més destacades de l’artista, una obra severa, austera, que combina la pintura i el collage: “unes xinxetes subjecten un subtil entramat lineal a base de cordill. El resultat es prometedor: turba, inquieta i enlluerna”, comentava el periodista Lluis Permanyer. El crític d’art Juan Bufill va escriure sobre ella: “una composició on els traços no han estat dibuixats ni pintats, si no marcats per cordills clavats sobre fusta, bastant abans que en Tàpies”.

J Fin y la Sala Dalmau trabajamos juntos desde 1979.

Portada del catàleg “J.Fín, els anys de La Ruche”, celebrada a la Sala Dalmau el 2008.

Aquest 2022, els camins de J Fin i la Sala Dalmau tornaran a unir-se amb una exposició que, tot i que inclourà obres de La Ruche, destacarà per la presència de treballs de la dècada de 1960, i per sobre de totes elles, “Composición con sillas, instrumentos musicales, aves y peces”, una obra monumental de 150 x 325 cm que fa 50 anys que no s’ha pogut veure en públic i que l’artista va realitzar al 1965, quan ja era greument malalt.

PREV

Manuel Ángeles Ortiz a El Temps de les arts

NEXT

Juan de Andrés a Montevideo