Amb l’esclat de la 1ª Guerra Mundial al 1914, els Viñes abandonen París, instal·lant-se en diversos punts de França, fins a finalment marxar a Madrid, a on romanen fins al final de la contesa. Allà freqüenta el Museo del Prado i la Academia de San Fernando.
Al 1919 torna a París, el seu oncle Ricard l’introdueix en els cercles culturals i, aconsellat per Picasso, inicia la seva formació artística en centres acadèmics com la Acadèmia d’Art Sacre de Maurice Denis i Georges Desvalières, o la de la Grande Chaumière, així com en els estudis d’André Lhote i Gino Severini.
Al 1923 Hernando Viñes participa en la realització dels decorats de l’obra de Manuel de Falla, “El retablo de Maese Pedro” juntament amb Manuel Ángeles Ortiz i Hermenegildo Lanz. L’obra s’estrena a París, en els salons de la princesa de Polignac.
En aquests anys fa amistat amb Francisco Bores, Ismael de la Serna, Pancho Cossío, Joaquín Peinado o Luis Buñuel, així com amb els crítics Tériade i Christian Zervos, tots assidus a les tertúlies dels cafès i restaurants de Montparnasse.
Al final de la dècada dels 20, atret per el cubisme i el futurisme, busca la idea de moviment i dinamisme que tant exaltava el seu amic Severini. A principis dels 30 s’apropa a la figuració lírica. Busca la llum i el color i la seva obra es intimista, amb colors càlids. Apareix la finestra oberta l’exterior, element característic en el seu treball.
Al 1931 es casa amb Lulú Jourdain, que serà una de les seves principals fonts d’inspiració. Poc a poc la seva obra entronca amb la pintura impressionista i fauve seguint la petja de Bonnard, Vuillard i Matisse.
La guerra civil espanyola provoca un gir en la vida d’ Hernando Viñes, que des de París es volca en la defensa de la República juntament a Paul Eluard, Aragon o Neruda. Participa en activitats antifranquistes i es un dels artífexs del Pavelló de la Exposició de París del 1937.
Durant la II Guerra Mundial neix la seva filla Nina i apareix en la seva obra el tema de la maternitat. Al 1940 París es una ciutat presa per l’exèrcit alemany i ell col·laborarà amb la Resistència. Les dificultats econòmiques l’obliguen durant anys a guanyar-se la vida donant classes de guitarra flamenca.
La postguerra va ser dura: la seva obra no encaixava en la nova corrent, propera a la abstracció lírica. La seva pintura seguia sent figurativa, més forta, més potent en color i factura, més esquemàtica, propera a les directrius cubistes. Fins a la dècada dels 50 no torna a exposar de forma habitual.
Al 1965, tot i la seva oposició al règim, Hernando Viñes torna a Espanya i presenta la seva primera individual al país, organitzada per el Ministerio de Educación i la Dirección General de Bellas Artes. S’uneix a la galeria Theo i exposa regularment a les seves seus de Barcelona, Madrid i València.
A mitjans dels 60 i durant la dècada dels 70 els seus temes se centren en el paisatge, tant d’Espanya com de França: Madrid, País Basc, la Provença, la Bretanya... Busca intensament el sol al que atrapa amb la seva potent paleta de taronges, grocs o violetes.
Al 1979 s’inicia la seva relació amb la nostra galeria amb una exposició centrada en obres de 1928 a 1945. Participarà en totes les col·lectives dedicades a l’Escola de París que periòdicament organitzem.
A partir del 1980 les exposicions a nivell institucional se succeeixen: Casa de Espanya a París, Museo Bellas Artes de Santander o Museée Bonnat de Bayona. Seguirà centrat en el paisatge amb vistes de la costa de la Bretanya, des de Roscoff a Port Blanc, estudiant els canvis que experimenta la llum al llarg del dia. Al 1988 la seva delicada salut li impedeix seguir pintant.
Hernando Viñes mor al 1993 a París als 88 anys. Les seves restes descansen al cementiri de Montparnasse.
